Anam a un restaurant al port de Barcelona, un que hi ha amb un pàrquing d'autobusos immens, que no sé com es diu, tenc una tarja però ara no me vull aixecar. Una japonesa d'entre setze i trenta-dos anys, no sabria dir, ens rep a la porta. Una entrada d'aquelles amb un faristol de fusta i la nena amb un capellet més mona impossible i amb el portafolis ens demana si teníem reserva però que cap problema i pujam l'escala i ens acompanya fins a la taula. Una sala llarguera mig a la penombra d'unes làmpares subtils negra i vermella amb la barra a la dreta i el port comercial a l'esquerra a travès del vidre. En total cinc taules nomès, però grosses i rodones en filera. Molt elegant.
(...)
Tots els plats són de trenta euros, faig un solomillo amb cabrales què cony i ella una amanida de marisc però demana camarons i anques de rana per picar els dos, i per beure vi blanc i vi negre, copes només. Ens duen per triar tres castes de pa diferents i crec que humus amb pastanaga que no em veig amb cor de tastar, doncs és boníssim, diu ella.
(...)
En haver sopat demana el compte i quan li duen dins una cartera de cuiro negra treu la visa oro i la hi posa amb un bitllet de cinc per la propina.
[Et sona...?]
(...)
Tots els plats són de trenta euros, faig un solomillo amb cabrales què cony i ella una amanida de marisc però demana camarons i anques de rana per picar els dos, i per beure vi blanc i vi negre, copes només. Ens duen per triar tres castes de pa diferents i crec que humus amb pastanaga que no em veig amb cor de tastar, doncs és boníssim, diu ella.
(...)
En haver sopat demana el compte i quan li duen dins una cartera de cuiro negra treu la visa oro i la hi posa amb un bitllet de cinc per la propina.
[Et sona...?]
